Tot i els avenços digitals i les transformacions del món de l'oci i el lleure, hi ha una cosa que sempre ens arrencarà un somriure: la fira. Fa la sensació que aquest conjunt de colors, diversió i emocions sempre hagi existit i que existirà per sempre.

El cert és que la fira s'ha nodrit de tradicions familiars i ha passat de generació en generació, des del clàssic Tren de la Bruixa fins els més extravagants aparells com el Maximum, l'Enterprise o l'Extreme. Amb la competència dels parcs temàtics que ofereixen tot tipus de mecanismes concebuts per generar adrenalina, les fires d'arreu del país mantenen el seu esperit d'il·lusió, amb aquells propietaris nòmades que viatgen seguint les festes de pobles i ciutats. Justament durant la Festa Major de Sabadell tota l'avinguda Francesc Macià ha acollit un gran desplegament d'atraccions i aparells, la gran fira de les festes. Allà hi eren en Carles Barceló, de Palau-Solità i Plegamans, i en Francisco Solé, de Cunit, dos firaires que porten gran part de la seva vida treballant en les seves parades.

En Carles Barceló és el propietari del Miniscalextric, una de les atraccions que decoraven l'avinguda de l'Eix Macià durant la Festa Major de Sabadell. I en Francisco Solé té els petits cotxes de xoc. Tots dos estan acostumats a anar a dormir a les 5 de la matinada i a llevar-se a les 9 del matí. "Nosaltres no parlem de jornades, no és només un dia perquè passem moltes hores aquí", afirma Barceló.

Generalment, cada atracció de fira és una família. els membres d'una família es fan càrrec de l'aparell de manera generacional, tot i que cada cop s'està perdent més la tradició familiar en aquest negoci. Existeix el fet que les noves generacions prefereixen continuar estudiant o aconseguir un treball en un altre lloc. "Tenim fills amb carrera perquè no han volgut continuar amb això. Hi ha metges, advocats, però ja no s'està seguint la tradició", es lamenta en Carles. Però, de fet, si no hi hagués altres persones que ajudessin seria gairebé impossible de portar el ritme de treball: "Entre nosaltres, entre la família, fem torns per poder descansar encara que sigui una mica. I quanta més família tinguis, millor podràs atendre la teva atracció", comenta en Francisco.

Nomadisme modern

Les persones que es dediquen al món de la fira es caracteritzen per ser una mena de nòmades. Viuen en caravanes, cosa que molta gent acostuma a fer durant uns mesos als càmpings, però que per aquestes famílies és la seva vida quotidiana. En Carles ens explica algun dels problemes que suposa viure "amb la casa a sobre": "Viure en caravanes suposa tenir moltes carències: s'ha de posar aigua corrent, de vegades no tens llum, arribes a casa i no funciona el diferencial, o venen els policies i et diuen que no pots posar allà la caravana…". El fet d'haver de viatjar contínuament d'un lloc a l'altre provoca que els fills d'aquestes famílies hagin d'estar interns en col·legis durant tot l'any.

Establir les dates

Per fer el calendari de viatge, en Carles i en Francisco expliquen com han de calcular metòdicament les dates de les festes i les celebracions en pobles i ciutats: "Agafem un calendari al gener i anem mirant en què dia cauen els festius per fer quadrar els dies. Els anys mai no són iguals, cada quatre anys és bixest i les setmanes no cauen igual cada any, fins i tot hi ha diferències d'un mes, depèn com. Enguany, a Sabadell hauríem d'haver estat una setmana abans perquè la Festa Major de Sabadell acostuma a ser el primer cap de setmana de setembre". El cas és que la seva feina no funciona per temporades, pròpiament anomenades. Les seves temporades són de 12 mesos, potser no tots els dies però sí cada setmana han d'estar en algun indret de Catalunya muntant les atraccions.

Els itineraris i les jornades de fira funcionen mitjançant instàncies: s'ha de demanar a l'Ajuntament de cada ciutat i després, depenent de la ciutat, han de posar-se en contacte amb el president de l'associació de firaires de cada zona o, de vegades, entren en un sorteig on es decidirà si poden muntar en aquella determinada fira.

Control i normativa

L'activitat de firaire està regulada i controlada per les diferents associacions i gremis del sector. D'associacions n'hi el Gremi de Firaires de Catalunya, amb seu a Barcelona, la Coordinadora d'Entitats d'Hospitalet, la del Vallès Occidental, Firacat, l'associació que integra els professionals de les atraccions de fira i altres pròpies de les fires i festes populars a nivell de Catalunya, l'Associació de Firaires de Catalunya, entre d'altres organismes més específics. Aquestes organitzacions determinen i implanten la normativa referent a l'àmbit firaire, s'encarreguen de fer complir les lleis que regulen el sector i aglutinen aquelles persones que es volen associar. De fet, les normatives han anat canviant amb els anys: "Ara només pot haver una atracció del mateix tipus, és a dir, no es pot repetir una atracció en la mateixa fira", comenta Barceló.

A més d'això, les atraccions han de passar uns controls i unes revisions, tant periòdiques com cada cop que la munten. "En cada fira a la què anem es passa una inspecció, i a més cada ajuntament ens envia un enginyer, un tècnic que, juntament amb el nostre enginyer, revisa l'atracció detalladament abans d'obrir-la al públic", assegura en Carles. És cert que molta gent es preocupa per la inseguretat que susciten algunes de les atraccions que es posen a la fira. Potser resulta normal desconfiar perquè han de muntar i desmuntar-ho tot en unes hores. Però en realitat, tal com certifica Barceló, el percentatge d'accidents que tenen amb aparells de fira no és gens elevat: "Avui dia totes les atraccions estan adaptades pel seu transport i tenint en compte les mesures de seguretat. Les nostres atraccions han de ser revisades: han de mirar la caixa elèctrica, a banda del muntatge anual, que ho fa un enginyer, tot i que tenim persones que es dediquen específicament a muntar i desmuntar".

'Vida de luxe'

Sobre les condicions de vida dels firaires existeixen molts mites: s'acostuma a pensar que viuen amb pocs luxes, amb els estris justos per poder viatjar arreu còmodament. Però Barceló i Solé asseguren que ells tenen tot el què volen i més, insisteixen en què viuen "com reis" i que molta gent envejaria casa seva. En aquests casos concrets, en Francisco té casa a Cunit i en Carles, a Palau-Solità i Plegamans. La sort d'en Carles radica en què la seva sogra es pot fer càrrec del seu fill i no ha de deixar-lo intern en un col·legi: "El meu fill va a un col·legi de Sentmenat, al Cor Immaculat de Maria. En el cas del meu fill, jo tinc l'ajuda de la meva sogra que el porta cada dia a classe".

Forma de vida

"No és que s'hagi de néixer per ser firaire, però sí que costa moltíssim acostumar-se. Aquesta feina dóna molts malestars, si no has estat fent-ho durant tota la vida", ens confessen els dos firaires. I també parlen sobre la crisi del sector i vaticinen les possibles situacions: "La fira no té data de caducitat, així com els pallassos mai moriran, per exemple. Però la crisi s'està notant en tot el sector, no som els únics, això passa a totes les fires. No surt a compte, no tenim horaris, tot i que es pot parlar d'un horari relatiu. Ara bé, l'Ajuntament avui dia regula molt el tema dels horaris, nosaltres havíem arribat a tancar a les 7 de la matinada. Quan tancava la Zona Hermètica i les discoteques, l'after hour era la fira, arribaven a estar fins les 8 del matí". Quan una fira arriba a la ciutat, es construeixen moltes il·lusions de grans i petits.

Dani, 20 anys, procedent de Romania Quin és el teu treball en aquesta feina? Recullo les fitxes dels clients, atenc a la gent que vol muntar… Quan de temps portes treballant a la fira? Un any i mig. Com vas començar? Mitjançant un amic vaig començar a treballar aquí. T'agrada treballar a la fira? Sí. Sempre vaig amb el Carles i visc en la mateixa caravana que ell. Com portes el fet de viatjar tant? Ja m'he acostumat a passar uns dies a un lloc i uns dies a un altre. Si poguessis deixar aquesta feina, ho faries? Sí, no m'agradaria ser firaire tota la meva vida. M'agradaria treballar en una empresa, per exemple. I estudies? O t'agradaria continuar estudiant? No, no m'agrada estudiar. A Romania vaig estudiar fins el què és obligatori, però no m'agrada estudiar.