Com a actriu i també com a cantant, Lídia Pujol ha col·laborat i protagonitzat en molts projectes.
Un dels seus projectes va ser al costat de Sílvia Comes, amb la què van esdevenir en un referent de la música catalana dels anys 90 i que va cristalitzar en dos discos propis: Sílvia Comes & Lídia Pujol (1999), i A l'enterrament d'una fulla seca hi van dos cargols (2000). Ara, la Lídia ens presenta el seu darrer treball, Els amants de Lilith (2007), una compilació de cançons populars de transmissió oral recollides per pobles de Catalunya, València i les Illes Balears, el centre argumental de els quals és la dona. Són una sèrie de textos d'històries de violència, d'assassinats, d'incestos, de dones ultratjades. Històries dures i difícils d'escoltar, però què en la veu de la Lídia Pujol prenen un caire especial, sensible, dramàtic i emocionant.
Com et vas adonar de la teva dedicació en el món de la música?
Necessito la música, és una necessitat per mi. Va junt amb la meva trajectòria vital. És respirar, és parlar, és caminar. Em neix abans que parlar i que moltes altres coses en la vida. No pensava que seria cantant. Em vaig introduir de la manera més fortuïta perquè la meva germana es va presentar a un concurs i jo també vaig decidit presentar-me. I resulta que va anar molt bé. A partir d'aquell moment vaig pensar que jo podia ser la persona que interpretés aquella música a través de la meva veu. Vaig començar llavors a curiosejar per escoles i tallers de músics i tot em va venir molt rodat: em van veure i em van proposar un projecte, després va sorgir un altre treball…
De tu han dit que ets la sensibilitat personificada. Què et fa sentir això?
A aquestes alçades, em ve de gust no només tenir sensibilitat, sinó també aquella capacitat que tenim d'observar, d'intervenir una mica en la vida i no deixar-me portar pels impulsos, per les emocions o per aquelles coses que són més abstractes. Intento ara comunicar-me més amb el món amb un llenguatge més concret, no només per la música. Sí que és cert que sóc molt impulsiva i emocional. Ara que explico històries, el què intento és comunicar el què expliquen aquestes històries, sóc una intèrpret i trobo el què és necessari perquè aquells que m'escolten entenguin el què vull dir. El què m'agradaria és combinar aquestes dues vessants, la forma i el contingut. Està bé que no només sigui l'expressió de l'espontaneïtat o d'una faceta emocional, sinó que explotem totes les possibilitats.
He llegit algunes crítiques i comentaris sobre els teus directes i totes coincideixen en què són precisos, perfectes i molt potents. Quan estàs cantant sobre un escenari, quin és el teu secret?
El meu punt de partida és el de la teatralitat. Quan tinc un text a les mans, m'haig d'identificar, no puc cantar qualsevol cosa. No puc pujar a un escenari i escenificar quelcom amb el què no em senti convençuda. Em sortirà millor o pitjor, però el què no puc fer és cantar algo que no senti com a meu. Quan agafo un text, l'haig de fer totalment meu, poso tota la meva vida al servei d'allò i hi gasto el meu temps. La meva vida és posar-la a disposició d'allò que faig quan m'ho crec realment.
En la presentació de Els amants de Lilith comentes que la llibertat absoluta de l'individu és un tret característic en el repertori tradicional català. Què t'ha portat a fer aquesta afirmació?
Tota la foscor que forma part de la nostra essència, juntament amb la possibilitat d'ajudar-nos els uns als altres i de la llum que ens acompanya, és el què ens defineix. Aquesta és una expressió del què aquesta foscor sense criteri, sense vides, pot arribar a fer. El què trobo en aquest repertori és l’animalitat de la què tots som capaços, mitjançant les històries d’abusos, violència, incest, necrofilia, venjança, crims, assassinats… I a través de la música, aconsegueixo que tot sigui més suau, a través d'una veu que és una mica intèrpret també faig que la història no sigui tan crua. Aquests personatges de llegenda, els reis, les princeses, els capellans, les monges que apareixen en els contes…, tots aquests personatges mítics i prototípics fan que podem arribar a veure el què som, però amb una mica de suavitat, com de conte llunyà. I la música i la veu presenten amb amabilitat uns quants caps tallats (riu).
Tal com parles, sembla que també siguis una mica psicòloga perquè no és fàcil convertir aquestes històries de violència en unes bones cançons. T'haurà portat molt de temps analitzar aquests textos i fer-ho de la manera més sensible.
És curiós que diguis lo de psicòloga perquè precisament quan vàrem estrenar l'espectacle ho vam fer en un format molt trobadoresc, ja que són petits culebrons i em permet partir d'un bon ganxo. Moltes de les cançons els he canviat la melodia, algunes requerien més elaboració, que hem fet amb en Pau Figueres i el Miquel Àngel Cordero. A d'altres els he afegit tornades per donar-les el toc més de cançó. Quan vam tenir aquesta feina feta, la vam presentar a Sant Joan de les Abadesses, a un claustre. Allà se'ns va apropar una persona, que va resultar ser una psicòloga molt reconeguda, i ens va dir que li va encantar el muntatge. De fet, el què li havia agradat eren les lletres perquè eren casos que ella tenia actualment en la seva consulta. La vida és un rosari de traumes que anem desgranant i polint al llarg de la vida. És curiós perquè això va ser el què ens va donar la idea d'engrandir el què era un concert a un espectacle, amb la inclusió del personatge teatral que seria una psicòloga que va explicant casos de la seva consulta intercalats amb les cançons. Totes aquestes històries terribles que passen, si en podem parlar, si podem treure-les a la llum, fa que hi hagi una crítica social amb criteri. Potser ara, perquè es rebel·la el canvi, hi ha una gran revolució interna i una negació al canvi, que s'expressa d'una manera encara més violenta i amb més força. Malgrat tot, penso que és positiu que es puguin parlar d'aquests temes, que se sàpiguen els números, poder fer un cop d'ull a la realitat. En la construcció del repertori hi ha una següent fase en la què intervé tot el gruix de músics amb els què hem gravat el disc en directe. És on apareix el Dani Espasa, el director musical, amb qui vam acordar que, tot i que hi hauria música actual, seria adequat que hi hagués una certa sonoritat antiga, que ens portés sonorament a temps passats i l'enllacés a l'actualitat. Així vam aconseguir una connexió entre el passat i el present. En un principi havia de ser un repertori més trobadoresc, però hi ha una persona que descobreix el nostre treball i que decideix implicar-s’hi de ple. És l’Imma Ibáñez, la meva actual manager, i si no fos per ella, no hagués estat possible haver fet el treball tan ambiciós que estem fent.
Per què et va cridar l'atenció el mite de Lilith?
El gènere masculí ha tingut històricament sempre el poder. Jo crec que hi ha dos maneres de funcionar de la dona, dos formes molt clares d'intentar treure'n profit del gènere masculí o de bellugar-se al voltant d'aquest poder. Lilith és la primera dona de la creació que va ser creada del fang com l'home, i en el primer encontre sexual que van tenir tots dos, l'home va voler sotmetre-la. En aquell moment, ella va dir que volia estar al damunt però l'home no la deixa, i llavors ella es rebel·la, desobeeix i se'n va de l'Edèn. Ella es queda a la part fosca, està en guerra, però és qui realment coneix la debilitat del gènere masculí. Quan desapareix aquesta dona, apareix el mite de l'Eva, que és la dona feta a la mida de l'home, la serventa, l'esclava… tot aquest rosari d'expressions que se li posen, però que també sap com treure profit de tenir el privilegi de ser l'escollida entre totes les altres. Aquests dos extrems els tenim molt clars. Jo em pregunto què hi ha al mig, què hagués passat si Lilith s'hagués quedat i no s'hagués rebel·lat i hagués fugit, quin seria aquest tercer mite que simbolitzaria la dona real. Què seria realment la dona individu que es relaciona amb el gènere masculí des de la complementarietat? Aquesta polaritat, penso jo, que encara està per veure i canviarà la història. Justament fa poc he estat a un seminari a Osca on ens ensenyaven cançons tradicionals i totes parlaven dels homes, de coses d'homes, com la transhumància, la llenya que anaven a buscar, parlaven de las zagalas… Tot eren coses d'homes i és veritat, de les dones no hi ha res escrit, ni bo ni dolent, no existim, el paper que ens ha donat la història ens ha relegat al darrer lloc. No existim, no estem. Ni nosaltres mateixes sabem quins són els nostres referents, ni d'on venim, ni què és ser dona perquè tots els referents que tenim són masculins. I em pregunto això, què deu ser la complementarietat, què hi ha enmig d'aquests dos extrems?
>> Cristina García
