Roger Alier és una personalitat indiscutible dins del món operístic. Nascut l'any 1941 a Los Teques, Veneçuela, va cursar estudis de piano al Conservatori del Liceu i la carrera d'Història Moderna. Ha publicat dotze obres relacionades amb el món de l'òpera i de la música, l'última, El diccionario de la ópera, una obra enciclopèdica de consulta que, segons molts especialistes, era necessària ja que no exisitia res de semblant.
El crític reconeix que és molt més fàcil dedicar-se a l'òpera actualment que quan va començar, perquè aleshores havia de combinar la dedicació amb altres feines, i no va ser fins al cap de vint anys que va poder treballar exclusivament en el camp de la música.
El diccionario de la ópera és una obra enciclopèdica il·lustrada que recull tots els termes relacionats amb el món de l'òpera. Com sorgeix la idea?
La idea va sorgir per la quantitat de vegades que, per a la meva feina, havia de recórrer a diccionaris operístics que no tenien la informació que jo buscava, o la tenien tan reduïda que em resultava insuficient. Vaig observar que no hi havia cap diccionari actualitzat que fos realment un diccionari de consulta, i si de cas n'hi havia algun era en llengua alemanya o anglesa, i enormement gran. Vaig pensar que un diccionari d'un format més raonable i en llengua castellana podia ser molt útil per a les persones que s'interessessin pel tema, ja que insisteixo que no hi havia res de semblant.
Molts especialistes del món de l'òpera coincideixen en que calia una obra com aquesta. Troba que aquest gènere musical és el gran desconegut a la nostra societat?
El gènere de l'òpera no és el gran desconegut, perquè té força ressò entre nosaltres, però no hi ha hagut gens l'hàbit de llegir sobre òpera i informar-se'n; com a molt han estat editats repertoris d'òperes que consisteixen bàsicament només en resums dels principals arguments i molt poca cosa més.
Com a apassionat de l'òpera, pensa que té el deure de divulgar-la, de fer-la més propera?
Sempre he cregut que calia una divulgació seriosa i àmplia del gènere operístic que faci conèixer millor la immensa riquesa que posseeix el gènere. Darrerament s'ha dit, amb raó, que l'òpera té ja més de 400 anys d'existència, i si l'òpera no hagués tingut una gran vitalitat i un immens atractiu no hauria persistit amb tanta força.
Pot gaudir de l'òpera tant una persona que entengui, com un ciutadà ras, o és un gènere reservat per algunes esferes de la societat? Si més no, als inicis de l'òpera va ser així, no?
Que l'òpera hagi estat considerat patrimoni de les altes esferes de la societat és un més dels molts mites que envolten la història del gènere, i que es basen en el fet que ho va ser en alguns moments de la seva història -els primers trenta i escaig d'anys, sobre tot- i també en alguns països de poca solidesa cultural (com ho va ser Espanya en els anys centrals del segle XX, per exemple). Però l'òpera va ser gairebé sempre un gènere a l'abast de la gent de tota mena, i ho és encara i ho pot seguir essent sempre que la gent es deixi estar de tòpics i de prejudicis.
Considera que s'afavoreix la divulgació de l'òpera amb formes més comercials com representar obres al Palau Sant Jordi, la pel·lícula Los chicos del coro o la popularitat de formacions com Il Divo?
La divulgació de l'òpera es pot fer de moltes maneres, però deformant-la en espais inadequats -com el Palau Sant Jordi- o posant-la en boca de cantants que en fan adaptacions poc fidedignes, no ajuda gaire a la difusió d'un gènere que té molta més riquesa que tot això. Sempre és millor que res, no obstant.
Què li diria a una persona per a què s'interesses per l'òpera? Quina seria la més apropiada per introduir-se?
Les més apropiades són, evidentment, les que han obtingut un consens més general, entre les quals podem citar molts títols italians de Verdi (La traviata, per exemple), de Puccini (La bohème o bé Tosca, per exemple), o també de Donizetti, com Lucia di Lammermoor o alguns títols molt populars francesos, com Carmen de Bizet, però també cal tenir en compte el caràcter de la persona que cerca alguna experiència musical i que té una personalitat que pot casar millor amb l'estètica de Mozart, o de Rossini o de Wagner o de Richard Strauss (més freqüent del que sembla). En tot cas, la primera cosa que cal fer és apropar-se a l'òpera sense prejudicis i "ficar-se bé" en l'espectacle.
Es va iniciar en aquest món perquè de petit escoltava molta òpera o va ésser de casualitat?
Els meus pares em deien sempre que anés un dia al Liceu que em faria un gran efecte, i encara que vaig trigar una mica a fer-los-en cas, ho vaig fer a dinou anys, i després d'una estona de desil.lusió de sobte vaig quedar fascinat, en un grau tan alt que l'òpera em va canviar la vida, perquè m'hi he dedicat del tot, aplicant-hi la carrera d'història moderna que havia emprès i treballant sempre més en aquest camp.
És un dels especialistes més importants a escala mundial. En el seu haver hi ha moltes obres. Una d'elles és Sotto Voce, on explica moltes curiositats d'aquest món. Expliqui'm alguna anècdota.
Com explico en aquest llibre, la majoria de les anècdotes solen ser falses, però serveixen per conèixer coses de l'ambient operístic. Les que jo he viscut personalment, és clar, són les que he vist personalment, com el dia que Pavarotti, en la seva darrera Tosca de Berlín, el 2005, es va adormir i sentint la música que precedeix l'ària "È lucevan le stelle" es va posar a cantar abans d'hora (el tenor ha de començar a cantar dos o tres minuts més tard).
En aquests moments es fàcil dedicar-se a l'òpera? Dóna per viure ésser cantant o compositor…
Hi arriben els que realment volen aconseguir-ho, sempre que tinguin un mínim de condicions vocals i musicals. Rossini deia que per cantar bé calien tres coses: veu, veu i veu. Pel que fa als compositors, també es podria dir el mateix, però malauradament el món de la música contemporània va bastant perdut i cal tenir realment ganes de dir i fer coses que siguin alhora noves i que no resultin insuportables pels espectadors. No és pas una tasca fàcil, segur.
Quin rol ha estat el gran mimat en la història de l'òpera, el tenor o la soprano? Perquè la notorietat d'aquestes veus i no d'altres?
En altres temps va ser la soprano (a l'època romàntica la gran majoria dels títols de les òperes duien el nom de la protagonista femenina -Lucia di Lammermoor, Lucrezia Borgia, Norma, etc.-) Però amb el romanticisme el tenor va anar adquirint més presència i va acabar essent "el noi de la pel·lícula" i de fet encara ho és. En èpoques més remotes, però, el gran heroi de les òperes era el cantant castrato, ja que es valoraven les veus agudes i no tenia cap importància la versemblança del que passava en escena.
Una altra curiositat. Quan s'ha d'aplaudir en una òpera?
Com diu un personatge de La Cenerentola, de Rossini, quan ho aconsella el cor, és a dir, quan hom ha quedat impressionat, commogut o trasbalsat per la qualitat interpretativa d'algun o diversos elements de l'espectacle. A Amèrica exageren, i a vegades aplaudeixen una escenografia especialment afortunada; però l'espectacle és l'espectacle, i és una llarga tradició aplaudir aquells passatges de dificultat que un cantant reïx a cantar més bé del que és habitual. El que no s'ha de fer és aplaudir amb excés d'entusiasme qualsevol cosa, ni ser excessivament partidista d'un cantant sobre tot si aquest "no té el dia".
Aquí a Sabadell, l'òpera té una gran tradició. Gràcies a la labor d'Amics de l'òpera, que ha divulgat el gènere durant 25 anys. Però en general, l'òpera està vivint ara una bona època?
Una de les coses més interessants que m'ha fet conèixer aquest Diccionario de la ópera és que durant el segle XX hi ha hagut un creixement universal de l'òpera, ben a l'inrevés del que pensen alguns que l'òpera "és cosa d'altres temps" o que "avui el jovent ja no va a l'òpera". L'òpera ha crescut moltíssim aquests darrers 50 anys a tot el món, i per trobar exemples només cal mirar el creixement espectacular que ha fet a tot Espanya (a Sabadell aquest fenomen el teniu a la porta de casa).
>> Cristina Domene
