El teu primer paper en una pel·lícula va ser a Manila, d'Antonio Che-varrías, al 1991. Amb Chevarrías has repetit en dos ocasions més, a L'enfonsament del Titanic i a Susanna. Què et va aportar aquesta experiència que t'ha portat a tornar a treballar amb Antonio, a banda del premi a la interpretació de la Generalitat?

A part que vaig començar a fer cinema amb ell, cosa que et marca, és una persona amb la què em vaig entendre moltíssim. Manila era la seva segona pel·lícula. La primera era Una sombra en el jardín, una pel·lícula que no vaig arribar a veure mai. És un home que té les coses clares, ara està molt més obert que abans a les propostes que li puguis fer com a actor.

Ell tenia sempre molt clar que volia que li donessis en cada seqüència, en cada pla. Ens enteníem molt bé i ens continuem entenent molt bé. Han passat molts anys des que vaig fer Susanna amb ell fins que he tornat a fer ara Las vidas de Celia. I jo crec que continua havent-hi una complicitat molt especial. A vegades amb una mirada jo ja sé si li ha agradat o no, i ell sap si jo estic d'acord amb allò o allò altre. Podem discutir i podem marxar després del rodatge a dinar, a sopar o a prendre una copa i parlar de qualsevol altra cosa amb total normalitat. També crec que és un dels directors més interessants que hi ha ara, el què passa és què, no sé per què, no ha tingut sort amb les seves produccions. En canvi sí que hi ha gent que ha treballat amb pel·lícules que ell ha produït i han tingut la oportunitat de funcionar. També va molt al teatre i val a dir que hi havia pocs directors de cinema que vagin a veure teatre. Puc dir que en Ventura Pons i l'Antonio Chevarrías són els dos únics directors que he vist pels teatres. M'agraden molt les històries que escriu i la manera que té de tractar els personatges. I sobretot ara, que ha après més a fer cinema i està molt més obert a acceptar propostes dels actors.

Treballar amb Pedro Almodóvar s'ha convertit en un dels somnis més comuns entre els actors espanyols. I tu ho has fet, amb la pel·lícula Kika. Què destaques del director manxec?

Realment, vaig tenir molta sort. La història va aparèixer de cop i volta: el dia de Sant Esteve em van citar per veure'ns a Madrid el dia 28 de desembre, i vaig pensar: "Mare de déu, anem arreglats!". En realitat, és un home que viu dedicat al cinema: les 24 hores del dia són pel cinema. Ha aconseguit fer un equip de col·laboradors, tant en la part tècnica com en la producció i artística, amb els què treballa molt sovint i on cadascú sap què és el què ha de fer. Ha aconseguit poder treballar en unes condicions que, en aquells moments, eren insospitades. Fixa't que Manila la vam rodar en dos setmanes i a Kika vam estar tres mesos rodant-la. I la última setmana estava dedicada només a repetir plans que no havien quedat bé o seqüències que no acabaven de lligar amb els retocs que s'havien fet al guió. Treballàvem amb unes condicions màgiques. És un professional que viu pel cinema i ha arribat on és perquè s'hi dedica. Nosaltres estàvem rodant i a l'hora de dinar el què feia ell era muntar les seqüències amb el muntador, mentre els altres dinàvem.

A tu et coneixen simplement com Àlex Casanovas, t'has fet a tu mateix. És una sort estar en el món de la interpretació sense tenir una etiqueta penjada constantment?

Bé, és cert. De fet, a la Montse Guallart també la coneixen pel seu nom. La Montse i jo vam començar sent Montse Guallart i Àlex Casanovas fent Amor a primera vista. No ens van posar uns noms diferents per presentar un programa d'estiu que havia de durar dos mesos i va durar un any i nou mesos. I després hem fet altres coses, però ens vam quedar amb aquell nom. La televisió marca molt i és molt fàcil per la gent no haver-se d'aprendre els noms dels actors, es queden amb el nom del personatge. La generació anterior a la meva -jo sóc del 64- anava molt al teatre i al cinema i sabien perfectament els noms dels actors que hi sortien. Hi havia un respecte per la figura de l'actor. En el moment que la televisió permet aquesta identificació actor-personatge, la gent es torna molt més còmoda. Parlen del Fraisier i la gent no sap el nom de l'actor, a Anatomía de Grey no es preocupen per saber el nom de l'actriu. Ara, com que és tan senzill, ja no saps a qui vas a veure. I és cert que nosaltres hem tingut sort.

Tenint en compte tota la teva carrera, és palès que treballes força dur. Com t'ho fas per combinar la teva professió amb la vida personal?

Últimament em queda molt poca vida familiar, però també és culpa meva. Ha arribat un moment que jo mateix m'he adonat que no puc fer tantes coses com feia fa tres o quatre anys. Un es va fent gran i em falten hores.

Ara estic amb la gira de Pels pèls, amb els assaigs de Viatge a Califòrnia, hem acabat ara les gravacions de El cor de la ciutat i realment em falten hores. Les coses es van solapant, surts de casa a primera hora del matí i arribes a última hora de la nit. Els caps de setmana, quan tothom té festa, treballo perquè hi ha "bolos", i si estic fent teatre és quan actuem. És una mica complicat i cada vegada et passa més factura: estàs més cansat, et costa més concentrar-te. Però penso que és bo que t'adonis que no pots fer tantes coses. Busques hores d'on sigui, dorms menys hores. Cada vegada es fa més complicat.